Una de les novetats que ens feia més il·lusió de la temporada d'estiu és el fet de poder trepitjar per primera vegada escenaris a les Terres de Ponent. Ja havíem actuat al Vallès, al Bages, a Barcelona i també a les comarques de Girona. Però mai havíem pogut gaudir del públic de Lleida i ens ha encantat!
El pasat dissabte 9 d'agost, Singfònics arribàvem a Balaguer amb moltes ganes de respirar un aire diferent, de conèixer públic nou i d'actuar en un escenari màgic, en el marc del cicle Música als Castells de la Fundació Castells Culturals de Catalunya. La gent ens va rebre amb els braços oberts i, com sempre, vam donar-ho tot per transmetre la nostra energia positiva i la passió infinita que sentim quan fem el que ens agrada. El Castell Formós, un racó històric encantador, es va omplir molt ràpid, més de 400 persones amb els braços alçats i els peus inquiets! Es notava que tothom tenia ganes de música, d'una nit diferent, i es va crear un ambient molt especial. Com sempre, el nostre repertori tenia cançons molt variades però sempre amb el pop internacional com a referent, des dels anys 60 amb el
Falling in love de l'Elvis Presley, fins a l'últim èxit de l'actualitat,
Happy de Pharrel Williams. El ritme singfònic no va parar fins acomiadar l'últim espectador, ens va encantar conèixer la gent de Balaguer i poder compartir una estona per xerrar després del concert.
Encara amb les emocions a flor de pell, el dia 15 vam tornar a pujar a l'autocar en direcció al poble de L'Albi, a la comarca de Les Garrigues. Quina pau s'hi respirava en aquesta terra d'oliveres! Al capvespre, la plaça va començar a omplir-se i quan ja sortien les primeres estrelles, vam donar el tret de sortida a un nou concert amb totes les ganes de sempre! La gent de L'Albi ens va sorprendre, quanta energia i quantes ganes de gaudir de la música! Els èxits de sempre, com
Blame it on the boogie, dels Jackson 5, o
Lean on me, original de Bill Withers, van ser els més aplaudits, però també vam deixar espai per a cançons més sensibles com
Stand by me, de Ben E. King, o
Dust in the wind, de Kansas. Un espai íntim, amb petites llums que penjaven dels balcons, nens i nenes seguint les coreografies i molts ulls pendents del que passava a l'escenari. Precisament això és el més apassionant de cantar i ballar, que el públic us hi entregueu i ho passeu tan bé com nosaltres!
Estem molt satisfets de la nostra estrena en Terres de Ponent i ja tenim ganes de tornar-hi!
.JPG)
